Le mythe de l’éternel retour. Archétypes et répétition, Mircea Eliade, Éditions Gallimard, Paris: 1969.

Mircea Eliade va començar a escriure Le mythe de l’éternel retour. Archétypes et répétition l’any 1945, en romanès, i no el va acabar fins dos anys més tard. La traducció al francès d’aquesta edició va ser elaborada per MM. Jean Gouillard i Jacques Soucasse i, finalment, el filòleg i historiador francès Georges Dumézil en va fer la correcció. En paraules del propi autor, el llibre: […] interroge les conceptions fondamentales des sociétés archaïques, qui tout en connaissant elles aussi une certaine forme d'«histoire», s'évertuent à n'en pas tenir compte. Un trait nous a surtout frappés, en étudiant ces sociétés traditionnelles: c’est leur révolte contre le temps concret, historique, leur nostalgie d’un retour périodique au temps mythique des origines, au Grand Temps.[1]

Així, tal i com l’autor expressa en el pròleg, el propòsit del llibre no és un altre que estudiar el que anomena “ontologia arcaica” i que defineix així: «(...) les conceptions de l'être et de la réalité qu'on peut dégager du comportement de l'homme des sociétés pré-modernes». Dirigida a un lector no especialitzat, l’obra es divideix en un breu pròleg i quatre capítols que, com s’ha apuntat, estudien el concepte de la realitat en les societats premodernes (capítol I. Archétypes et répétition); la relació de l’home amb el temps i la importància de la regeneració d’aquest (II. La régénération du temps); Què significa viure per l’home tradicional i com suporta els esdeveniments adversos (III. « Malheur » et « Histoire ») i finalment s’interessa per l’home modern i compara la seva visió de la història amb la de les cultures arcaiques (IV. La terreur de l’histoire). Al primer capítol, «I. Archétypes et répétition », Eliade explica que a partir dels comportaments dels homes de les societats pre-modernes o tradicionals es poden estudiar les concepcions de l’ésser i de la realitat